Durant tres anys, el projecte Permapyrenees ha mesurat i escoltat la muntanya en profunditat. El que ha descobert sota terra ens obliga a replantejar-nos bona part del que crèiem saber sobre els Pirineus.

Quan pensem en el canvi climàtic a la muntanya, acostumem a fixar-nos en allò que és visible. Les glaceres retrocedeixen, la neu arriba més tard i es fon abans, i els rius porten cada vegada menys aigua. Són canvis evidents que qualsevol persona pot observar. Però hi ha un element de la criosfera que es transforma en silenci.

El permafrost, el sòl que es manté permanentment glaçat, pot romandre congelat durant anys, dècades o fins i tot segles a diversos metres sota la superfície. Aquest sòl actua com un ciment natural que manté cohesionades les parets rocoses i contribueix a l’estabilitat dels grans massissos. Als Pirineus, fins fa ben poc, tant la seva presència com el seu estat continuaven sent, en gran part, una incògnita.

El per què d’aquest projecte

Els Pirineus són un autèntic laboratori natural on els efectes del canvi climàtic es manifesten amb una intensitat i una velocitat poc habituals. Tot i això, mentre que el permafrost dels Alps o de les regions àrtiques fa dècades que s’estudia i es monitoritza, als Pirineus gairebé no es disposava d’informació recollida de manera sistemàtica.

Aquesta manca de coneixement representava un buit important. El permafrost és considerat un dels indicadors més fiables del canvi climàtic perquè respon amb molta sensibilitat a les variacions de temperatura. Desconèixer quin era el seu estat als Pirineus era com intentar avaluar la salut de la serralada sense saber què estava passant sota la seva superfície.

Com s’ha investigat

El treball de camp va començar el juliol de 2024 amb una intensa campanya a la Vall d’Aran, als peus del Besiberri Nord. Nou persones investigadores van treballar a més de 3.000 metres d’altitud per obtenir les primeres dades detallades sobre el permafrost dels Pirineus. Es van realitzar perfils geofísics per estimar la profunditat del sòl congelat, es van instal·lar reflectors de radar per monitoritzar l’estabilitat i el moviment de les glaceres rocalloses, i es van col·locar sensors de temperatura tant al sòl com a la roca per registrar-ne l’evolució durant els anys següents.

L’any 2025 el projecte va fer un pas endavant encara més ambiciós. Els equips van executar quatre perforacions profundes en punts estratègics del Besiberri, els Pessons, la Pica d’Estats i el Vignemale. En cada emplaçament es pretenia arribar fins als quinze metres de profunditat i instal·lar-hi termòmetres. L’objectiu era determinar si aquests massissos conservaven cossos de gel enterrats, confirmar-hi la presència de permafrost i observar com evolucionava amb el pas del temps. Treballar a gairebé 2.800 metres d’altitud amb perforadores i equipament pesant va suposar un important repte logístic, assumit perquè les dades obtingudes es consideraven imprescindibles per entendre millor la dinàmica de l’alta muntanya pirinenca.

Paral·lelament, es van instal·lar nous sensors en massissos com la Maladeta, el Mont Perdut i el circ dels Pessons, i es va ampliar el seguiment tèrmic a set sectors d’alta muntanya. D’aquesta manera es va començar a construir una xarxa d’observació pensada per perdurar més enllà de la durada del projecte. L’objectiu és que aquesta infraestructura continuï aportant dades sobre el permafrost durant molts anys.

Un resum de la mà dels nostres experts

Què han revelat les dades

Les mesures recollides al llarg d’aquests tres anys comencen a oferir una imatge molt més precisa del permafrost als Pirineus. Les dades indiquen que ocupa una extensió més gran del que es pensava fins ara. Se n’ha detectat presència a les cotes més elevades, però també s’han identificat indicis puntuals de sòl permanentment glaçat per sota dels 2.500 metres en alguns sectors. Aquestes observacions fan necessari revisar els models teòrics que situaven el permafrost exclusivament per damunt de determinades altituds.

A l’entorn del Clot de la Menera, a Andorra, les glaceres rocalloses estudiades podrien conservar cossos de gel molt antics al seu interior. Es tracta d’una zona situada fora del límit climàtic que tradicionalment s’associa al permafrost. Aquesta troballa reforça la idea que la resposta de la muntanya al canvi climàtic és més complexa del que sovint es pressuposa i que cal continuar mesurant i observant abans d’extreure conclusions.

Un dels resultats més rellevants del projecte mostra que l’augment de la temperatura és més accelerat a les cotes altes que no pas a les més baixes. Aquest patró ja s’ha observat en nombroses serralades del món, i les dades de Permapyrenees confirmen que els Pirineus també segueixen aquesta tendència. La muntanya està canviant, i entendre aquest procés és essencial per interpretar-ne l’evolució.

A escala de tota la serralada, el projecte ha contribuït a cartografiar l’estat tèrmic del subsòl en diversos massissos del Pirineu central. En un territori situat entre les influències climàtiques atlàntica i mediterrània, aquesta informació representa una eina científica de gran valor i esdevé una base de coneixement fonamental per orientar les futures estratègies d’adaptació al canvi climàtic a l’alta muntanya.

Quins riscos planteja per a l’alpinisme

La degradació del permafrost provoca la fusió del gel que manté cohesionades les parets rocoses. Com a conseqüència, les roques perden estabilitat i augmenta el risc d’esllavissades i despreniments en indrets que fins fa poc es consideraven segurs. Aquest procés coincideix amb una altra realitat preocupant. Cada vegada més persones practiquen l’alpinisme durant l’estiu en zones d’alta muntanya on el permafrost és present, just quan els episodis de calor, cada cop més freqüents, afavoreixen aquests fenòmens.

Això comporta un increment real del risc a la muntanya. Itineraris que durant anys s’havien considerat segurs poden deixar de ser-ho i exigir una planificació més acurada i més mesures de precaució. A més llarg termini, el projecte obre una perspectiva especialment rellevant. Comprendre millor com evoluciona el permafrost podria permetre, en el futur, anticipar despreniments de roques associats a la fusió del gel subterrani, una informació de gran utilitat per a totes les persones que freqüenten l’alta muntanya.

A qui beneficia aquesta recerca

Permapyrenees va néixer amb la voluntat d’anar més enllà de la recerca científica. Des del primer moment es va treballar perquè el coneixement generat arribés als guardes i guardeses de refugi, als guies d’alta muntanya, als equips gestors dels espais naturals protegits i a les administracions locals. La degradació del permafrost es tradueix en parets més inestables i en despreniments que poden afectar itineraris molt transitats, fet que converteix aquesta informació en una eina útil per a la gestió del territori.

Per aquest motiu, el projecte també s’ha compartit sobre el terreny. A Sort, Puigcerdà, la Vall d’Aran i Montellà s’han organitzat trobades on investigadors com Marc Oliva han presentat els resultats a persones que coneixen la muntanya des de l’experiència quotidiana. Aquest intercanvi reforça la idea que entendre el comportament del permafrost ajuda a prendre decisions més informades sobre els usos, els accessos i la seguretat a l’alta muntanya.

El camí continua

Tres anys d’investigació no són suficients per respondre totes les preguntes. Encara queden sectors per estudiar, models per perfeccionar i cartografies de risc per ampliar. Tot i això, Permapyrenees deixa un llegat molt valuós. Ha generat una base de dades tèrmiques i geofísiques allà on pràcticament no n’hi havia i ha posat els fonaments d’una xarxa de seguiment del permafrost que continuarà aportant informació durant els propers anys.

Aquest projecte ha contribuït a fer visible un món fred que roman ocult sota els nostres peus. Un indicador silenciós del canvi climàtic que, als Pirineus, finalment comença a rebre l’atenció que mereix.